Tres ombres d'amoníac: gris, blau, verd

Una setmana més, un altre titular sacseja el món dels fertilitzants: la decisió de Yara d'eliminar gradualment la producció d'amoníac a la seva planta de Tertre a Bèlgica.

El moviment de Yara assenyala un canvi cap als fertilitzants nitrats de primera qualitat, però també destaca una tendència més gran: la marxa constant de la UE cap a la dependència total dels fertilitzants importats. Aquest canvi no es tracta només de les preferències del mercat; és un resultat directe dels immensos reptes als quals s'enfronten els productors europeus pel que fa a costos, impostos i regulacions.

Anem a cavar en els obstacles reals. La càrrega més gran per als productors de fertilitzants nitrogenats a Europa és l'energia, concretament el gas natural, que es troba al centre de la producció d'amoníac. Amb l'augment i la fluctuació del preu del gas natural, la producció es fa cada cop més cara. Però el dolor no s'atura en els preus de la gasolina. Els impostos sobre el carboni de la UE, que formen part del Sistema de Comerç d'Emissions (ETS), han arribat als 90 euros per tona de CO2. Això afegeix un cost important a cada pas del procés de producció, especialment en indústries intensives en energia com els fertilitzants.

A més, hi ha tipus d'IVA aplicats a les matèries primeres i a les entrades energètiques. A Alemanya, per exemple, l'IVA se situa al 19%, mentre que a Espanya és del 21%. Aquests impostos sobre els inputs, especialment el gas natural, agreugen els ja elevats costos de producció. Després hi ha l'impost especial sobre el propi gas natural: França cobra 8,45 euros per MWh, i si bé la tarifa d'Alemanya és més baixa, 1,38 euros per MWh, encara representa una càrrega per als productors que intenten gestionar els costos.

També entren en joc les taxes mediambientals. Els productors de fertilitzants dels Països Baixos paguen un impost de gestió de residus de 13 euros per tona, mentre que Espanya afegeix una taxa d'ús d'aigua de 0,29 euros per metre cúbic. Els costos vénen de totes direccions i als productors europeus els costa cada cop més mantenir-se al dia.

Mentre els productors europeus estan lluitant, països com Egipte s'estan preparant per a canvis significatius en la seva indústria de fertilitzants, especialment amb el canvi de l'amoníac gris produït amb gas natural a l'amoníac verd, que es fa amb fonts d'energia renovables. Aquesta transició forma part de l'esforç més gran d'Egipte per reduir les emissions de carboni i alinear-se amb els objectius globals de sostenibilitat per al 2030.

La gran pregunta és: com afectarà aquest canvi el cost de producció a Egipte, on el gas natural ha estat tradicionalment una font d'energia més assequible? L'amoníac gris ha estat durant molt de temps l'opció preferida per a la producció de fertilitzants a Egipte, amb costos que oscil·len entre els 300 i els 400 dòlars per tona mètrica. Aquests costos estan influenciats en gran mesura per l'oferta i la demanda global de gas natural, així com per les subvencions locals i les polítiques energètiques.

L'amoníac verd, d'altra banda, té un preu més alt, a nivell mundial, el cost oscil·la entre els 600 i els 800 dòlars per tona mètrica. Tanmateix, Egipte, amb el seu gran potencial d'energia renovable a partir de l'energia solar i eòlica, podria veure els costos de producció propers als 600 dòlars per tona. Tot i així, això encara és de 200 a 300 dòlars més car que l'amoníac gris, cosa que suposa un repte important per a una indústria que ja opera amb marges ajustats.

És inevitable la transició a l'amoníac verd? És difícil de dir. Tot i que està clar que el canvi global cap a la sostenibilitat és inevitable, la velocitat d'aquesta transició depèn en gran mesura dels avenços tecnològics i de les inversions en infraestructura. Els abundants recursos solars i eòlics d'Egipte li donen un avantatge natural i, a mesura que la infraestructura d'energia renovable s'amplia, els costos de producció d'amoníac verd haurien de disminuir. Però de moment, la bretxa segueix sent gran i els productors hauran de sospesar les seves opcions amb cura.

Enmig d'aquest debat, entra en escena un altre jugador: l'amoníac blau. L'amoníac blau, com l'amoníac gris, es produeix a partir de gas natural, però incorpora tecnologia de captura i emmagatzematge de carboni (CCS) per reduir les emissions. Es veu com una mena de pont entre l'amoníac gris i el verd. Tanmateix, l'amoníac blau no és barat. Els costos afegits de la captura de carboni fan que els preus de producció es situïn entre els 450 i els 800 dòlars per tona mètrica. No obstant això, a les regions on hi ha incentius governamentals o crèdits de carboni disponibles, l'amoníac blau podria esdevenir una opció més viable.

Això ens porta de nou al panorama general: la indústria mundial dels fertilitzants es troba en una cruïlla de camins. Ja sigui a Europa, on els productors estan empantanats pels alts preus de l'energia, els impostos sobre el carboni i les taxes mediambientals, com a Egipte, on el canvi de l'amoníac gris a l'amoníac verd és alhora un repte i una oportunitat, la indústria es veu obligada a adaptar-se.

Amb la pressió creixent per reduir les emissions de carboni, el futur de la producció d'amoníac s'està inclinant cap a alternatives blaves i verdes. El gran repte per als productors, independentment de la seva ubicació, serà trobar l'equilibri adequat entre els costos a curt termini i els objectius de sostenibilitat a llarg termini. Per a alguns, la transició requerirà una planificació acurada i una inversió important. A Europa, on la supervivència és cada cop més difícil, les estratègies han de canviar de mantenir-se competitius a mantenir-se a flotació. A Egipte, la transició a l'amoníac verd podria acabar amb la bretxa de costos, sobretot tenint en compte el potencial d'energia renovable del país.

El ritme del canvi variarà segons la regió, però una cosa és certa: la indústria dels fertilitzants està experimentant una transformació fonamental. El que abans era una qüestió d'eficiència de costos, ara és una qüestió de sostenibilitat i supervivència a llarg termini. Els productors que puguin gestionar aquest canvi de manera eficaç no només sobreviuran, sinó que prosperaran en aquest nou paisatge.

Al final, no es tracta només de canviar els mètodes de producció, sinó que es tracta d'un eix estratègic complet. Els productors han de considerar acuradament on es troben i quins recursos tenen a la seva disposició, ja que la indústria continua avançant cap a un futur més sostenible. La rapidesa amb què es redueix la bretxa de costos entre l'amoníac gris, blau i verd dependrà de la regió, de la disponibilitat de recursos renovables i de com els productors puguin adaptar-se a aquest mercat en evolució.